Cómo quiero morir

Quiero morir de emoción.
Quiero morir, sin dudarlo.
Quiero morirme de amor
morir de risa o llorando.

No quiero una muerte apacible
no quiero apagarme callado.
No quiero morirme dormido
quiero quemarme, pues ardo.

Que apague mi llama un tornado
que no lo haga el cansancio.
Tirarme desde un rascacielos
jamás desnucarme pisando un banano.

Que no me alcance la dama
tras una noche de agosto.
Que sea en horrible tormenta,
que convierta el mundo en despojos.

Yo sé por quién las campanas doblan.
¿Para qué temerla? Siempre estuvo en mí.
Golpea mi isla, como diría Tagore,
pero no voy a hundirme porque sea así.

"Una muerte bella que honre mi vida"
salir de ella harto "del festín del vivir",
no esperar la cruel antesala
de una vejez agónica y vil.

He descubierto una verdad absoluta.
Tengo una misión antes de partir.
Y es perseguir a la muerte sin pausa,
matarla de vida y luego morir.

Kokoro

Anata to boku wa dare desu ka?
Watashi no kokoro, inu no kokoro desu
Kono neko no kokoro wa boku no kokoro janai desu.

Dasein wa kanji no kokoro desu.
Boku no dasein wa koko desu.

Algo que debes saber antes de dormir en mi cama

Es lo primero que hago al despertar.
A veces incluso antes de levantar los párpados.
Conozco perfectamente las consecuencias de mi acto
y sé que cada vez que lo hago
una persona mala se desploma sin vida en algún lugar:
muere en un accidente, se suicida en algún puente
o es traicionada y asesinada por cualquier motivo.
J.M.Barrie lo entendió.

Fue una mañana de agosto, al tocar su cuerpo frío y desnudo
cuando me di cuenta de que la víctima era
la persona que tuviera más cerca.

Desde entonces, si tras una noche estúpida
termino en una cama ajena con una extraña,
procuro no despertar a su lado.
Aunque, si no lo he logrado, despierto como si nadie hubiera.
Le doy la espalda a mi compañera y me digo en voz baja,
pues es lo primero que hago al despertar,
a veces incluso antes de levantar los párpados,
"las personas malas no existen"
y me voy de la habitación sin girar la cabeza.

Y nunca sé si al marchar he dejado un cadáver
o una esperanza perdida

Quelcom que heu de saber quan us miro a la cara

Sempre he vist cares.
Assegut al bany escanejo parets, sostres, i portes. I mai he deixat de trobar alguna cara trista, alegre o endormiscada.
Molt abans dels smileys jo ja veia persones en les lletres que es cridaven, picaven l’ullet o es besaven.

De vegades em miro les mans i hi veig una cella, després una altra. En poca estona, uns segons, ja apareix un o dos ulls, potser una boca, potser uns llavis.

He vist cares ocultes en els ulls d’algunes persones. Quasi mai coincideix el que veig en els seus ulls i el que diuen els seus llavis. Per exemple, quan la meva "germana" em diu que la deixi en pau, que està trista i vol estar sola, jo la miro fixament i veig que la persona que hi ha en els seus ulls em pica l’ullet perquè m’hi acosti i li dongui un petó i em quedi al seu costat, xerrant, escoltant o compartint un silenci.

També hi ha cares en les samarretes que deixa la meva xicota quan marxa corrents cap a la guerra. Acostumen a ser cares cansades, confoses amb si mateixa i un xic esquizofréniques. La cara de les seves arracades, però, és sempre de festa i riuen a tothora perquè tot el dia escolten música.

Per tot això, i encara més que us semblaria certament increïble, quan de veritat em quedo fascinat és quan miro “de veritat” una cara, les úniques que vosaltres anomeneu cara.

Són molt més que un mirall de l’ànima, o un llibre obert dels pensaments o una zona íntima per on tot surt a la superfície.
Una cara és una veritat.
Una cara és com una cel.lula parcialmente permeable, on només certes coses poden entrar i només certes poden sortir-ne.

És així que les cares que no mostren ni reflexen res acaben morint com una cel.lula desnutrida i les que beuen de les fonts de la vida mentre aporten els seus sentiments i sensacions al món duen tot l’univers endintre.
Aquestes, davant un arbre tenen cara d’arbre. Davant un llangardaix tenen cara de llangardaix.

Diuen que el cor batega sol, i els pulmons s’eixamplen i es contrauen involuntariamente… però tothom sap que quan som prop d’algú que nosaltres trobem especial el cor ens colpeja violentament i els pulmons van necessitats d’aire.

I la cara? Doncs ja no fem cara d’arbre, ni de llangardaix, ni de llavor de poma àcida caiguda de l’arbre just fa uns instants… fem cara d’allò especial que estem veient.

És per això que si per sort algú em mira i de sobte veu alguna cosa d’especial, jo li faig saber a l’instant que veu en mi el seu reflexe.